Embolcalla'm,
abraça'm,
d'aquella manera,
que m'ofegues
i m'oprimeixes.

No em deixis respirar,
no em donis gens d'espai,
que fins i tot els pulmons,
no es puguin inflar.

Escalfa'm amb el teu cos embriagador,
enmetzinador de qualsevol somni,
desig o voluntat de fer res.

I el meu cos,
ja mig muribund,
enmetzinat sense remei,
de la teu encanteri,
en demanarà més,
sense fi, sense poder aturar ja,
l'ànsia que li has provocat.

I aquest pànic que sento a tota hora,
aquest mal son sense cloure el ulls,
n oem deixa viure ja,
ja només sobrevisc.

Perquè ho envoltes tot,
has omplert tot el meu món,
has apagat tota llum que m'arribava,
als meus ulls ja adolorits,
després de tant dolor,
que ha patit la meva ànima.

Ets la més devastadora,
i anorreadora de les amants,
ets pitjor que les sirenes d'Ulises,
puig, no hi ha màstil a on un,
es pugui lligar per no sucumbir als teus encants.

Solitud, sí, m'has acollit,
sense jo voler-ho,
i m'és ara molt difícil deixar-te,
doncs, com amant gelosa,
no ho permets de cap manera.